Los psiquiatras alertan: Viene una epidemia de trastornos de salud mental

RESUMEN

Los médicos de Salud Mental avisan de que cuando pase la etapa más crítica del coronavirus llegará «otra epidemia»: la de las enfermedades psiquiátricas. «Las depresiones y otras patologías se multiplicarán por dos tras estas semanas», avanza José Manuel Montes, jefe de sección de psiquiatría en un hospital madrileño.

«Estos días se consume más alcohol y hay alteraciones en la alimentación. Se consumen más grasas, más azúcares rápidos… Las personas tienen ansiedad y se sufre el aislamiento social y físico que influye también en la salud mental»,  expone por su parte el doctor José Ángel Arbesú, miembro del comité de la Estrategia Nacional en Salud Mental del Ministerio de Sanidad.

Estos expertos señalan que el riesgo de enfermar es transversal: afectan tanto los contagiados que superen la enfermedad, como las familias de personas fallecidas por coronavirus, como los sanitarios y como la población en general que padecen serios problemas como la pérdida del trabajo. En un encuentro virtual de la Sociedad Española de Médicos de atención Primaria (SEMERGEN) indican además que un problema importante es el abuso de ansiolíticos y psicofármacos.

En este punto, José Manuel Montes subraya que es «la incertidumbre» lo que provocará esta «epidemia».  «Aunque tenemos pocos datos, sí que
sabemos que después de estas situaciones de epidemias, de sufrimiento
a nivel social, se multiplican por dos prácticamente los problemas de ansiedad y depresión», expone este experto.

El duelo no superado es uno de los causantes de las enfermedades mentales.
Agrega que ya en la atención Primaria estos casos eran «tremendamente numerosos» y ahora, como mínimo, «se duplicarán estos trastornos mentales leves y graves».  «Esta situación estresante a cada uno le afecta de una manera distinta, pero a las personas vulnerables especialmente», manifiesta. Una clave son los duelos. «No hay que tener miedo a llorar», recomiendan sobre esta cuestión.

Entre la población de riesgo el doctor Vicente Gasull menciona a los sanitarios.  Alude a un estudio realizado en China con más de 1. 000 profesionales de la salud, donde el 54% presentaba síntomas de depresión; el 45%, ansiedad y el 35%, tensión.

Miedo a contagiarse

Además de la falta de dinero y el desabastecimiento de medicamentos y comida, estos médicos apuntan al grave problema del aislamiento y el autocuidado.  «El paciente también tiene miedo incluso a que el propio sanitario se enferme,  se puede perder este contacto para evitar ser contagiado», explica este experto apuntando a la estigmatización de algunos colectivos.

 

Profesionales sanitarios trabajando contra el coronavirus.
«Otro de los riesgos es que en muchas ocasiones nos creemos que tenemos que solucionar todos los problemas. Esto nos lleva a una autoexigencia que puede llevar a una ansiedad y a una mayor vulnerabilidad. Y ahí está el riesgo de caer en un trastorno mental», afirma el doctor Gasull.

Se puede igualmente llegar a caer en «la paranoia».  «Nos invade el temor extremo de llevar el virus a casa. Hay que afrontar ese miedo con las mismas herramientas con las que antes combatíamos ese sentimiento. Lo único que va a hacer esto es provocarnos mayor angustia, mayor malestar, e incluso distorsionar totalmente la percepción de la realidad.  Hay que tratar de evitar obsesionarse con el tema», remarca este médico valenciano.

También están los niños y los adolescentes, más aún si sufren trastornos previos. «Me sorprende lo bien que en general lo están llevando», apunta José Manuel Montes.

«Lo olvidaremos pronto»

A preguntas sobre si después de esta crisis la sociedad saldrá más fuerte, este doctor es «pesimista».  «A medio y corto plazo vamos a tener más problemas de salud mental a nivel global. Por desgracia, siempre que han ocurrido este tipo de situaciones, el recuerdo dura poco quizá por un mecanismo evolutivo positivo. Nos olvidamos enseguida y volvemos rápidamente a nuestros hábitos», sostiene para remarcar lo «fundamental» que es «aprender de esta experiencia en todos los sentidos».

Sobre este tema, el doctor Sergio Minue señala que la atención Primaria es clave en este tema. «Creo que los profesionales de atención Primaria tienen una asignatura pendiente con la Salud Mental porque, entre otras razones, nos hemos acostumbrado, por tener consultas de cinco minutos, a que la alternativa natural es el psicofármaco. Pero esto no se va a resolver sólo con psicofármacos y evidentemente la cuestión del acceso a un psicólogo, a la psicoterapia, o algo similar es caro», expone.

Fuente periodística: Ok Diario
Url corta de esta página: http://psiqu.com/2-61528

Els homes que fan bullying a les dones

Per massa temps, els homes amb «mal temperament» s’han sortit amb la seva i les seves expressions incontrolades d’ira i frustració, i la societat minimitza aquest comportament immadur, similar al dels nens, atribuint-ho a estúpides convencions: «els nens seran nens», o «així és com són els homes».

Un home amb mal temperament hauria de ser considerat tan perillós i destructiu com, diguem, fumar. Llavors per què tants homes amb tendència a explotar es surten amb la seva?

Hi ha taxes molt més altes d’homes que accepten la seva «mal geni», mentre que poques dones amb les que he treballat mostren un problema similar amb la ira. El que és més, he descobert que molts dels homes que tenen mal temperament deslliguen el pitjor en la seva núvia o esposa, especialment si viuen junts.

Per què la majoria dels homes que tenen mal humor no canvien? Sovint és perquè la gent al seu voltant els deixa sortir-se amb la seva. En altres paraules, sovint no hi ha conseqüències per a la seva enrabiada temperamental. Les raons per les quals les dones i molts homes gais deixen que les seves parelles masculines es surtin amb la seva és perquè sovint tenen massa por de enfrontar-los o de fer-los rendir comptes. He treballat amb clients masculins que lluiten amb els mals temperaments, i alguns d’aquests homes també mostren trets narcisistes de personalitat. Específicament, aquests homes estan perpètuament més enfocats en els seus propis sentiments i imatge d’auto-importància i poder del que estan enfocats en com algú en una relació amb ells se sent. En l’arrel de tot això, un home adult que actua amb el seu mal geni és egoista. Si no ho fos, buscaria l’ajuda que necessita (d’un terapeuta, pastor, qualsevol que estigui obert a ajudar) i faria el responsable: deixar d’espantar les persones més properes a ell.

Si pots canviar la forma en què reacciones a la rauxa de temperament d’un home, realment pots canviar la dinàmica en la relació. En les relacions amb un abusador amb mal temperament, procés es desenvolupa sovint com segueix: l’home explota; la dona tracta de calmar i fer-lo més feliç, o ella s’allunya d’ell físicament a la casa o apartament com si s’amagués. Si estàs a l’extrem receptor del seu temperament desagradable, entén que l’home està 100 per cent centrat en els seus propis sentiments, i aquí rau el problema. La propera vegada que perdi els estreps, sigues clara i digues-li com et sents amb una expressió facial i un to de parla neutrals. Digues: «Has de prendre el teu mal temperament i sortir o anar a un altre lloc perquè el teu enuig em fa sentir extremadament incòmoda». Si es nega a anar-se’n, hauries sortir una estona si pots. El punt clau: Quan tornis, no sentis pressió per reunir-te emocionalment amb ell. El major error que cometen les parelles en una situació com aquesta és intentar tornar a connectar a través del sexe. En el seu lloc, sepárense una mica per un dia o dos.

Parelles infeliçes romanen juntes

Investigacions prèvies han analitzat la tendència bàsica de les persones a mantenir l’estatus quo. La teoria de la inversió diu que les persones romanen en relacions per protegir els seus recursos, només sen van si realment val la pena, o per tenir una millor parella alternativa, per infidelitat i altres problemes seriosos i motivadors forts.

Hi ha altres raons potencials per les quals les persones romanen en relacions infeliços. Altres investigacions sugereixen que les persones amb un estil d’afecció ansiós, que es preocupen massa per l’estabilitat de les seves relacions, poden estar profundament influenciades per la por al canvi. Aquells amb un estil d’afecció més displicent són menys propensos a aferrar-se a les relacions, però poden deixar-se anar massa fàcilment.

El 90% de les persones es casen abans dels 50 anys, només per divorciar més tard fins a arribar a el 50%. Són gairebé les mateixes probabilitats de llançar una moneda.

Les parelles sovint semblen romandre juntes, per exemple, per guiar els seus fills fins a la universitat, només per trencar poc després quan el niu està buit. L’evolució presumiblement afavoreix l’eficiència dels recursos agrupats i la redundància que proporciona la monogàmia.

D’altra banda, la paternitat compartida, si tens els mitjans, per no esmentar els diners en efectiu, pot ser una opció preferida en comparació d’un matrimoni infeliç i una família tensa. La gent lluita amb la idea de si romandre junts és realment millor per als seus fills, i els nens sovint acaben sent terapeutes de parella de el matrimoni dels seus pares.

Les persones entren fàcilment en relacions compromeses en les quals no poden estar satisfetes, romanent juntes molt després de prendre una decisió insostenible. Racionalitzem per què estem junts quan no sabem les veritables raons.

El dol durant la pandèmia de COVID-19

Tothom està passant per circumstàncies difícils i estressants. La pandèmia serà especialment difícil per als que viuen un dol. Tenir un pla clar per afrontar això és essencial, i algunes de les estratègies suggerides anteriorment poden formar part d’aquest pla.

El dol per la pèrdua d’un ésser estimat pot ser especialment difícil durant la pandèmia del COVID-19.

Alts nivells d’incertesa social, sanitària i ocupacional, reduint l’estabilitat a la vida mentre es viu el dol, el que pot crear dificultats per planificar el futur.

Una disminució en els nivells d’activitat que pot conduir a més temps per «pensar» i una capacitat reduïda per utilitzar passatemps i interessos com distraccions útils.

Minimitzar el temps que es passa veient les notícies. És sensat estar al tant dels anuncis importants de govern i dels funcionaris de salut. A part d’això, és millor no veure les notícies si això augmenta els nivells d’estrès.

 

Separacions o «baby boom», què vindrà després del confinament?

Després de les vacances d’estiu solen haver-hi més separacions per culpa de la convivència de la parella. Què passarà després de tantes setmanes de confinament? Es pot pensar que la demanda de divorcis anirà a l’alça. Però no està tan clar.

Després de les vacances d’estiu solen haver-hi més separacions per culpa de la convivència de la parella. És l’anomenat «fenomen setembre», i psicòlegs i advocats el coneixen bé. Què passarà, doncs, després de tantes setmanes de confinament per la Covid-19?

Es pot pensar que la demanda de divorcis anirà a l’alça. Però no està tan clar. De moment, ja hi ha despatxos d’advocats que tenen un nombre considerable de consultes per problemes greus de convivència.

Ester Costa, advocada del Col·lectiu Ronda, creu que hi pot haver un augment, però que vindrà condicionat per la crisi econòmica:

«Creiem que sí que hi pot haver un augment de les sol·licituds de separació i divorci quan finalitzi aquest període, però que pot quedar frenat per l’impacte de la crisi econòmica, una mica en la línia del que ja va passar en la crisi del 2007-2008».

És a dir, si la crisi econòmica és llarga i dura, no preveuen gaires separacions. Si és curta, sí.

Però els psicoterapeutes no ho tenen tan clar. A l’estiu, hi ha un ambient més relaxat i de benestar i, ara, en canvi, s’hi ha introduït la variable de l’angoixa. El terapeuta de parella Xavier Conesa creu que la por «enforteix els vincles afectius».

«És molt provable que tinguem una sorpresa i, contra tot pronòstic, no hi hagi un increment de separacions».

Un altre mite: del coronavirus probablement en sortirà un «baby boom». Doncs, segons Conesa, potser no:

«No hi ha especialment molta vida sexual en aquesta etapa tan crítica, perquè s’instal·la l’angoixa. I l’angoixa i la libido, inicialment, són incompatibles.«

 

Diuen els experts que el coronavirus és una oportunitat per potenciar el contacte afectiu, però també el físic. Doncs bé, la Covid-19 no hauria de ser excusa per deixar de practicar el sexe.

Des del Servei d’Andrologia de la Fundació Puigvert, l’experta en salut reproductiva i sexual de la parella Mònica Gonzalez considera que, més enllà de consideracions morals, és arriscat practicar sexe si no és amb la parella habitual o amb qui estàs confinat.

«No podem practicar sexe amb algú que no tenim a casa. Amb la qual cosa, les relacions que són esporàdiques o que no són monògames és compliquen perquè, teòricament, hem de ser tots a casa.»

I respecte les precaucions durant el confinament, el director del Servei Andrologia, Eduard Ruiz, recomana seguir les mateixes «que fem d’una manera natural quan estem amb les nostres parelles».

Actualment, l’únic referent de desconfinament el trobem a la Xina i allà han augmentat les demandes de divorcis. Per saber si hi ha hagut un babyboom, haurem d’esperar.

ARXIVAT A:
CORONAVIRUS

La psicología como ciencia y profesión

La psicología es tanto una ciencia como una profesión, dedicada a comprender cómo las personas piensan, sienten, se comportan y aprenden.

La psicología como ciencia

Como ciencia, la psicología es el estudio de la mente humana y sus amplias funciones e influencias. La investigación psicológica avanza nuestra comprensión de la emoción humana, la personalidad, la inteligencia, la memoria, la percepción, la cognición, la atención y la motivación, así como los procesos biológicos que impulsan estas funciones y comportamientos humanos.

En esencia, la psicología estudia a individuos y grupos para comprender mejor cómo funcionan las personas, las comunidades y las sociedades y las formas de ayudarlos a prosperar.

La psicología como profesión

El objetivo de la psicología no es solo estudiar el pensamiento y el comportamiento humano, sino poner en práctica ese conocimiento, ayudar a las personas, las comunidades y la sociedad en general a resolver los problemas cotidianos y mejorar la calidad de vida.

Por lo tanto, la psicología es también una profesión, dedicada a ayudar a las personas y a la comunidad a encontrar soluciones a problemas de la vida real, como mejorar la salud mental y el bienestar, el aprendizaje, el rendimiento, las relaciones y la cohesión social.

La societat del cansament

«La societat del rendiment produeix depressius i fracassats»

El filòsof Byung-Chul Han diu que «l’època de les presses no té aroma»

La societat del cansament, partint dels plantejaments de Freud i Lacan, de la biopolítica de Foucault i d’una relectura de les tesis de Baudrillard, es planteja que la nostra ja no és una societat disciplinària governada per la prohibició i pel no. Ja no hi ha patrons que ens explotin sinó que som nosaltres mateixos/es qui ens explotem: idealitzem el treball i perseguim una realització personal i un èxit que ens porten a autoexplotar-nos i desemboquen en una síndrome de burnout (del treballador cremat). Aquesta mena de nova histèria es fa patent a partir de patologies que ja no són víriques sinó neuronals: depressió, ansietat, trastorns límit de personalitat i TDAH.

1. La societat del s. XXI ja no és disciplinària sinó una societat del rendiment.

2. La societat disciplinària és una societat de la negativitat. Es troba definida per la negativitat de la prohibició. El verb modal negatiu que la caracteritza és el no-poder. La societat del rendiment es desprèn progressivament de la seva negativitat […] i es caracteritza pel verb modal positiu poder sense límits. El seu plural afirmatiu i col·lectiu Yes, we can expressa precisament aquest seu caràcter de positivitat.

3. A la societat disciplinària encara la regeix el no. La seva negativitat genera bojos i criminals. La societat del rendiment, en canvi, produeix depressius i fracassats.

4. La depressió […] succeeix quan el subjecte de rendiment ja no pot poder més. El subjecte de rendiment es troba lliure d’un domini extern que l’obligui a treballar […] no està sotmès a ningú o, de fet, tan sols a si mateix. La supressió d’un domini extern no porta a la llibertat, més aviat fa coincidir llibertat i coacció.

5. (L’autoexplotació) és molt més eficaç que l’explotació que prové dels altres perquè l’acompanya un sentiment de llibertat. L’explotador és alhora l’explotat. Ja no es diferencia la víctima del botxí.

6. En el context de la positivització general del món, tant l’ésser humà com la societat es tornen una màquina de rendiment autista.

7. El subjecte narcisista […] en última instància competeix contra si mateix, intenta superar-se fins que s’ensorra. Pateix una saturació psíquica que es designa com a “síndrome del treballador cremat”. El subjecte obligat a rendir es mata a còpia d’autorealitzar-se. Aquí coincideix autorealització i autodestrucció.

L’aroma del temps se serveix de les idees de Martin Heidegger a Ser y Tiempo, i de l’exploració de l’experiència temporal que fa Marcel Proust en la seva obra per tal de plantejar quina és la velocitat correcta per a l’esperit. A partir d’una crítica a les primeres tesis de Baudrillard, que sostenen que vivim en una acceleració alienadora, Chul-Han planteja que la sensació de vertigen típicament postmoderna no prové de l’acceleració (o no tan sols) sinó d’una pèrdua de sentit. El que es perd en l’acceleració és la gravetat (metàfora d’allò que ens lliga al món i que lliga els successos i les experiències entre si). Així, ja no tenim experiències que puguem narrar sinó que vivim una mena de present immanent que, com que no surt de si mateix perquè és un present absolut, sense passat ni futur, ens impedeix entendre (‘ns). No podem narrar allò que és fragmentari i efímer i, per tant, no ho podem comprendre. Davant d’aquest temps postmodern atomitzat, Chul-Han hi oposa un temps amb aroma, amb sentit.

8. El present es redueix a brots d’actualitat, ja no dura. Cada punt del present […] fa que el temps es desboqui, que els processos s’accelerin sense cap mena de direcció, i precisament pel fet que “no té cap mena de direcció”, no es pot parlar d’acceleració. L’acceleració, en sentit estricte, pressuposa camins unidireccionals.

9. La tesi de l’acceleració no detecta el problema d’arrel, que consisteix en el fet que la vida actual ha perdut tota possibilitat de concloure amb sentit. Sorgeixen d’aquí l’atrafegament i el nerviosisme que caracteritzen la vida actual. Es recomença una vegada i una altra, es fa zàping entre les opcions vitals, perquè ja no s’és capaç de seguir una possibilitat fins al final.

10. La gent corre d’un present a un altre. Així, envelleix sense fer-se gran. I, en última instància, expiren a destemps. Per això la mort, avui en dia, és més complicada.

11. Qui intenta viure més ràpid també acaba morint més ràpid. L’experiència de la duració, i no pas el nombre de vivències, fa que una vida sigui plena. Una vida desbocada […], per més alta que sigui la seva quota de vivències, seguirà essent una vida curta.

12. Un excés de velocitat destrossa el sentit. Una velocitat massa baixa, en canvi, provoca un embús que impedeix qualsevol moviment.

13. El concepte llibertat resulta molt problemàtic. Ser lliure no significa tan sols ser independent o no tenir compromisos. No és l’absència de llaços i la carència de radicació que ens fan lliures, sinó els vincles i la integració. La carència absoluta de relacions genera por i inquietud.

14. La narració atorga un aroma al temps. El temps de punts és, en canvi, un temps sense aroma. El temps perd l’aroma quan es desprèn de qualsevol estructura de sentit, quan s’atomitza o s’aplana. […] L’aroma és lent. L’època de les presses no té aroma.